Treball social 4tC
UNITAT 1: El segle XVIII
INDEX
1.1 L’ Antic Règim
1.1.1 Trets de l’Antic Règim
1.1.2 El cicle demogràfic antic
1.1.3 L’economia de l’Antic Règim
1.1.4 La societat estamental
1.1.5 El despotisme il·lustrat
1.2 EL SEGLE DE LES LLUMS
1.2.1 La il·lustració
1.2.2 Característiques de la il·lustració
1.2.3 Principals filòsops de la Il·lustració
1.3 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
1.3.1 El plantejament del conflicte
1.3.2 Els bàndols: guerra internacional i guerra civil
1.3.3 El desenvolupament de la guerra
1.3.4 El tractat d’Utrecht
1.3.5 La resistència
1.3.6 Els decrets de Nova Planta
1.3.7 La repressió
1.3.8 El redreç
1.4 L’ART DEL SEGLE XVIII
1.4.1 El rococó
1.4.2 El neoclassicisme
1.1 L’ Antic Règim
1.1.1 Trets de l’Antic Règim
Durant l’edat moderna, a l’Europa Occidental es va anar desenvolupat una societat derivada del feudalisme que anomenem Antic Règim.
L’Antic Règim es caracteritzava per:
·Un model demogràfic.
·Una economia agrària.
·Una societat estamental.
·Un sisteme polític absolutista.
1.1.2 El cicle demogràfic antic
La població del segle XVIII participava de les característiques pròpies del que es coneix com a règim demografic antic, és a dir una elevada natalitat.
1.1.3 L’economia de l’Antic Règim
- L’ economia de l’ Antic Règim era bàsicament rural i tenia com a pricipal font de riquesa la propietat de la terra.
- L’ agricultura era de subtancies, és a dir que es conreaven productes diversos.
- La indústria era de caire artesanal i estava controlada pels gremis urbans d’origen medieval.
1.1.4 La societat estamental
La societat de l’Antic Règim estava organitzat en estaments.
PRIVILEGIATS: El formaven el clergat i la noblesa.
Clergat: Estava considerat el primer estament. Es dividia entre l’alt clergat i baix clergat.
Noblesa: Era el segon estament. Es dividia també en alta noblesa i baixa noblesa.
NO PRIVILEGIATS O TERCER ESTAT: El formaven els burguesos, els
sectors populars de les ciutats, els pagesos i la població marginal.
1.1.5 El despotisme il·lustrat
Durant el segle XVIII,l’ absolutisme polític va adoptar una nova fórmula: el despotisme il·lustrat.
El lema “Tot per al poble, però sense el poble” resumeix molt bé la manera de fer dels dèspotes il·lustrats.
1.2 EL SEGLE DE LES LLUMS
1.2.1 La il·lustració
La il·lustració va ser un corrent filosòfic i literari, amb ramificacions en l’àmbit polític i socials, que va impregnar la manera de pensar i d’actuar durant la major part del segle XVIII.
La difusió de la il·lustració
La il·lustració té l’origen a la Gran Bretanya, des d’on es va difondre a la resta d’ Europa i Amèrica. França va ser el país on va adquirir un major pes amb el moviment encicoplesdista.
1.2.2 Característiques de la il·lustració
RACIONALISME: Tot s’ha d’explicar mitjançant de la raó. Allò que no pot sotmetre’s al judici racional.
L’EDUCACIÓ: L’ensenyament havia d’estendre’s a totes les capes socials i s’havia de deslligar de la religió.
PROGRÉS: La capacitat d’avançar de la societat és il·limitada. La ciència i la tècnica aseguren el progrés material; l’esducació, el progrés moral.
FELICITAT: Es basa en el benestar material i es mesura amb les propietats que un té.
DEISME: Creuen el la figura de Déu com a ésser creador del cosmos, principi i causa de l’Univers.
BONDAT: L’ésser humà és bo per naturalesa.
1.2.3 Principals filòsops de la Il·lustració
Locke
El filòsof anglès John Locke (1632-1704) està considerat el precursor del moviment il·lustrat. Les seves idees van repercutir en els revolucionaris americans i van quedar reflectides en la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776).
Voltaire
Voltaire (1694-1778), escriptor i filòsof, és un dels màxims representants del moviment il·lustrat. Polemista, anticlerical, llibertí…, les seves obres no van deixar indiferens ningú.
Montesquieu
D’origen nobiliari, Montesquieu (1689-1755) es va donar a conèixer gràcies a les Cartes perses (1721), un llibre epistolar en què satiritzava la societat francesa de l’època i la cort amb molta ironia.La seva obra més coneguda és De l’esperit de les lleis (1747), en què es recull un dels principis bàsics de la democracia actual: la separació de poders.
Rousseau
El pensament de Rousseau (1712-1778) va influir en la Revolució Francesa i en les ideologies de principis del segle XIX, com el liberalisme i el nacionalisme. Les seves obres més importants, Emili i El cntracte social, van publicar-se juntes l’any 1762.
Emili, Rousseau va teoritzar sobre l’educació.
En el contracte social, s’estableix un altre dels principis de la democracia actual: el de soberanía nacional.
1.3 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
1.3.1 El plantejament del conflicte
El segle XVIII s’inicia amb un conflicto de grans repercussions durant la centúria: la guerra de Successió al tron espanyol (1701-1714).
Tan bon punt va començar el regnat de Carles II (1665-1700) es van fer notoris els seriosos problemas de salut del rei a causa de la consanguinitat dels Habsburg.
Felip d’Anjou: era un borbó, nét de Lluís XIV de França.
·L’arxiduc Carles: era un habsburg que asseguraria el seguiment d’aquesta dinastía.
1.3.2 Els bàndols: guerra internacional i guerra civil
·A la Corona d’Aragó, en canvi, l’arxiduc Carles despertava més simpaties, ja que simbolitzava la continuïtat amb la tradicó de respecte a les institucions que els Habsburg havien mostrat envers els regnes de la Corona d’Aragó.
· A Europa, el fet que dues grans potències com França i Espanya compartissin una mateixa dinastía no va agradar a la resta de països, que ho van veure com una forta amenaça. Així, l’any 1701 es va formar la Gran Aliança de l’Haia constituida per la Gran Bretanya, les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romanogermànic, que rebutjava que Felip fos rei d’Espanya.
· A la península Ibèria hi va haver una gran divisió entre els partidaris de Felip V i de l’arxiduc Carles. En línies generals, la corona de Castella va decantar-se per pretendent borbònic, tot i que l’arxiduc també tenia partidaris.
1.3.3 El desenvolupament de la guerra
La guerra de Successió va tenir molts escenaris diferents i es va decantar de manera desigual cap a un bàndol o l’altre dependent de les zones.
· A la península Ibèrica la balança es va inclinar a favor de les tropes francoespanyoles.
·A la resta d’Europa la Gran Aliança de l’Haia va obtenir la majoria de triomfs.
1.3.4 El tractat d’Utrecht
El Tractat d'Utrecht, també anomenat Pau d'Utrecht o Tractats d'Utrecht i Rastatt, són un seguit de tractats de pau multilaterals signats entre la Corona de Castella, el Regne de França i els seus enemics bèl·lics a Utrecht el març i l'abril de 1713, que donà lloc al final de la Guerra de Successió espanyola. Amb aquest tractat Felip d'Anjou fou reconegut com a rei de la corona castellana, i a canvi es formalitzaria la pèrdua de les possessions europees, que van restar a mans dels àustries, i també de territoris com Gibraltar i Menorca, que restarien a mans angleses.
1.3.5 La resistència
Un cop les tropes austriacistes van evacuar Catalunya, la Junta de Braços es va reunir per prendre una decisió. Després de forts debats es va optar per resistir.
1.3.6 Els decrets de Nova Planta
Tot bon punt els regnes de la Corona d’Aragó van anar caient en mans de Felip V, en aquest va promulgar una sèrie de lleis mitjançant les quals els diferents regnes perdien les institucions pròpies i passaven a regir-se seguint el model de Castellà. Aquest conjunt de disposicions es coneix amb el nom de decrets de Nova Planta.
1.3.7 La repressió
Juntament amb el desmantellament de les institucions, Catalunya va patir una repressió molt dura:
·Van castigar els dirigents austriacistes més destacats, que van ser empresonats, van haver d’exiliar-se o fins i tot van ser executats.
·Es va desarmar la població catalana per ordre de les autoritats borbòniques.
1.3.8 El redreç
Malgrat un començament tan desastrós, el segle XVIII és una bona època per a Catalunya tant des del punt de vista demogràfic com econòmic.
El creixement demogràfic
Despres de segles de crisis i d’estancament, que es van iniciar a finals de l’edat mitjana, la població catalana va anar creixent fins a arribar a 800.000 habitants a finals de segle, el doble dels que hi havia en iniciar-se la centúiria.
La prosperitat agrària
El segle XVIII és també una època de prosperitat agrària. El regadoi va anar guanyant pes sobretot a les zones litorals, fet que va permetre l’abastiment de les ciutats catalanes. Moltes xones van abandonar l’autoconsum gràcies a la comercialització del productes i es van poder especialitzar.
La “primera industrialització”
Durant aquest segle a Catalunya va tenir lloc el que alguns historiadors anomenen la primera “industiralització”. La comulació de capitals agraris i la feina dels paraires va permetre que a molts indrets del territori la produccio tèxtil tingués una gran volada.
L’auge del comerç
Una de les activitats que més va despuntar durant el segle XVIII va ser el comerç marítim. Gràcies a l’activitat comercial, les drassanes catalanes van conèixer una nova època de prosperitat. El tèixit i l’aiguardent eren els productes que més riqueses van aportar als comerciants catalans.
1.4 L’ART DEL SEGLE XVIII
1.4.1 El rococó
A les acaballes de l’Antic Règim, França era el país en el qual s’emmirallaven els altres a l’hora de definir els gustos artístics. L’aristocràta francesa va trobar en el rococó l’art ideal per a decorar els seus palaus i residències.
1.4.2 El neoclassicisme
El cansament que alguns sectos de la societat europea, com ara la burgesia o els il·lustrats, mostraven envers els gustos de privilegiats va donar pas a neoclassicisme : un nou corrent artístic contraposat a roconcó.
Arquitectura i urbanisme
El despotisme il·lustrat va trobar en els paràmenta neoclàssics l’urbanisme ideal per a conseguir un dels objectius: embellir la capital dels estats. Les capitals europees es van omplir d’edificis que recordaven els temples grecs, les columnes clàssiques o els arcs de triomf romans.
L’escultura neoclàssica
Els escultors neoclàssics van imitar de tal manera les obres clàssiques, que a vegades és difícil precisar a simple vista de quina època són. El mabre blanc va ser el material predilicte i les escultures destacaven per reflectir la serenor i la manca d’emocions.
La pintura neoclàssica
Els pintors neoclàssics no van tenir gaires referant de l’antiguitat en què es poguessin basar ja que no s’havien conservat gaires mostres de pintures. Les obres renaixentistes van suplir aquesta mancança.